Barra corrugada del diàmetre 16; peus de consola “Isabelina”; discs de vinil; joguines del LEGO, del Playmòbil, o bé figures sortides del “Kinder Huevo”; pistola de siliconar; martells; transportadors d’angles; serjants; restes vàries escopides per rieres naturals i que es podrien englobar sota el nom de “orgànic”, si les considerem creades pel ser humà: samarretes, bambes, taps d’envasos, bosses de plàstic; cuir en forma d’objectes de sadomasoquisme; insectes morts; pell de rèptil d’algun dels canvis; i, fins i tot, “faisà recuperat de les deixalles d’un restaurant” dissecat, del qual li surten mongetes del ganxet del ventre.
Aquests són alguns dels materials emprats en la creació de les obres d’art presentades en l’exposició Drap Art 2012 al CCCB. La meva pregunta és si els artistes s’han plantejat la perdurabilitat de la seva obra més enllà de la seva pròpia vida o la de la persona que adquireix la seva obra. La següent qüestió que em plantejo davant d’obres d’aquestes característiques és: què està comprant algú que adquireix una obra d’aquest tipus, ja sigui per 300 euros, o bé per 6.000 euros, que són els preus entre els quals oscil·laven les peces d’art? Es compra el dret a una certa perdurabilitat? Si és així, els conservadors encara tenim certa possibilitat de ser útils. En cas contrari, no trobarem pas un forat en aquest mercat. El que sembla bastant clar és que de totes aquestes obres, en un termini de temps molt breu, si es compara amb el de “supervivència” de, per exemple, una piràmide egípcia, no tindran la mateixa lectura amb què van ser creades. O potser aquesta també és la intenció de l’artista: que la peça tingui diverses lectures amb el pas del temps. Si les mongetes crues que surten del ventre del faisà dissecat germinessin: hauria l’autor de “retitular” la seva obra?
